Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
Som al camí de Son Basqueja. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.
L’alarma creixent pel virus ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l’hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.
Pareix increïble. A les sis del dematí a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d’any! Som tot sol al cassino. Al cap d’una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)… que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d’un rei de l’antiguitat que volia prohibir l’invent de l’escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s’acabarien. I és ben ver, quod scriptum est, escriptum est i ja se sap que verba volant, el que s’escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se’n du el vent. I res… això, que fa un freter!
És d’un incert que no apareguin els parroquians habituals. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten. En Miquel me diu, assenyalant en Jordi: “Amb una paraula… mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l’han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases…” Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d’aquelles d’antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre… I parlant d’ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s’Albufera. Allò… entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam… devers el Camp Rafal -allò és un pas de cegues-, i n’hi havia un esbart de més de dues-centes”. “Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata…” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta… Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.
Partesc cap a ca nostra. Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.
Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix… Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d’antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.
Mir el corral. Una nevada m’escuixà una llimonera. Vaig provar d’ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d’esquerres.