“Quan una dona ocupa un lloc ha de fer molt esforç per demostrar que és digna a ocupar-lo”

Na Francisca Caimari va néixer al Sineu dels anys 50, on moltes nines no estudiaven i després de passar per “Ca ses monges”, l’únic col·legi de nines, es dedicaven a preparar l’aixovar i fer feinetes de costura o al camp. “Jo era bona estudiant i una monja va xerrar amb mon pare, ell em va demanar si volia estudiar i li vaig dir que sí”, recorda, “vaig ser la primera dona de la família que va accedir a estudis superiors”.

Va estudiar Filosofia i Lletres, amb especialitat en filologia romànica i hispànica a Barcelona. «Me’n record d’un veïnat del poble, que en tornar a Sineu de visita, em va preguntar: “què dimonis fas a Barcelona? Amb lo bé que estaries a ca teva!”».

I no va ser fàcil. A més que s’enyorava molt a Barcelona, recorda que quan estava a la universitat no es trobava gens recolzada. “Vaig topar gent que no era partidària que hi hagués dones a la universitat, hi havia professors molt misògins que ens deien a les alumnes que havíem d’estar a ca nostra, que érem unes intruses”, recorda, per afegir, “sempre he notat quan una dona ocupa un lloc ha de fer molt esforç per demostrar que és digna a ocupar-lo”.

Quan va poder, va tornar a Mallorca, a on ha tingut una llarga trajectòria a la docència. També ha escrit diversos llibres, que tenen com a fil conductor les dones i Sineu: “Com érem, com som. Reculls d’històries de família”, fa un retrat de cinc generacions, amb les dones com a protagonistes; “De Montpeller a Mallorques, de Ciutat a Sineu”, una novel·la de cavalleries ubicada a l’edat mitjana a Sineu, amb la filla d’un cavaller com a protagonista; i el seu últim llibre, que es presentarà el pròxim 30 d’abril, “El somni de llegir: l’educació de la dona a l’edat mitjana a Sineu”, sobre la lluita de les dones del poble perquè els seus pares els hi donessin permís per estudiar.

Gràcies al seu interès i el treball de recerca que ha fet per escriure els seus llibres, té un ample coneixement sobre l’evolució de les dones al món de l’estudi. “Fins al segle XX no va haver-hi una escola per nines a Sineu, les dones havien de fer malabars per fer la seva vida, tot eren prejudicis i quan volien acomplir els seus somnis eren titllades de bruixes. Aquí o es feien monges o es casaven, hi havia poques dones emprenedores”, recorda.