Una comunitat no estàndard
Foto: Climent Picornell
Celestí Alomar
Geògraf i historiador
El Pla és una àrea geogràfica i administrativa de l’illa de Mallorca. Però, a la vegada, i en essència, és molt més. De les persones, no gaires es dediquen a conrar la terra, encara que en constitueixen l’essència [pagès]; altres treballen en el sector alimentari i en l’agroindústria; en la construcció, unes poques, menys que sempre; i moltes, en el món dels serveis i de les oficines administratives [divers]. Hi ha qui té el seu lloc de feina a Ciutat o una zona turística i resideix en un poble del Pla [residencial]. Durant el confinament, s’ha seguit continuat produint matèria primera i queviures [productor]. A la taula de casa han arribat verdures, fruites, carn, oli, vi… producte de la terra [pròxim] treballada amb les pròpies mans [esforçat]. Les cooperatives de productors i els distribuïdors s’han organitzat [capaç] per fer arribar els productes a les llars i, de passada, defensar un mode de viure lligat a la terra [comunitari]. Aquest mestall alimenta un esperit [creatiu] i l’autoestima de sentir-se [útil]. I un sentiment [agermanat]. D’uns anys ençà, ha agafat força el turisme en cases i petits hotels rurals i urbans; en restaurants i en fires [hospitalari]. Sebastià Alzamora va escriure Reis del món [universal].
La personalitat del Pla està basada en un sentiment de comunitat i un tarannà fruit d’una rica mescla [de claudàtors] que alimenta la mola comuna. No és un sol ingredient, són tots. Només pensar que aquesta diversitat pugui supeditar-se a una sola activitat –a un sol amo– seria com vendre l’ànima al diable. Per això, m’he imposat com a objectiu primer d’aquest escrit esbrinar com el diable es pot vestir de “prada” i no es noti. Recapitulem. En el daltabaix pandèmic, pertorbador de la vida quotidiana, la comuna del Pla ha demostrat capacitat per produir queviures i coses d’utilitat bàsica per a la gent. Mentrestant, mig Europa es posa les mans al cap en comprovar que, àdhuc, unes simples mascaretes s’han de comprar a la Xina; ruboritza la desindustrialització i deslocalització de dècades anteriors; i la totpoderosa indústria del turisme es paralitza; la comuna del Pla continua produint coses, amb modèstia, però útils. Psicològicament un fet consistent, considerem-ho clau de volta de l’edifici.
Però fèiem referència a l’edifici i no hem parlat de l’espai. Error majúscul. Espai i volum són importants i determinants. La tradició diu que sempre que s’ha aconseguit elaborar un producte de qualitat, apreciat als mercats exteriors, s’ha caigut en la temptació de l’adulteració per abastir una demanda molt superior a la capacitat de producció pròpia. Sempre el resultat final de l’atziaga pirueta ha estat el fracàs i l’exclusió del producte pel mateix mercat. La comuna del Pla no està feta per a productes que es venguin a tones. Quintar a quintar, no se’n sortirà guanyador; peça a peça, potser sí. Aquesta és una constant i és aplicable a qualsevol tipus d’activitat. La cura en les coses, l’estima pel fruit, la maduració, el punt, són la base de la qualitat. Un dimecres a Sineu, o una fira de diumenge, és l’aproximació familiar a una experiència de masses, i sabem que cada dia no és sostenible.
No m’atreviria a dir que les actuals proporcions del mestall siguin les adequades –de fet, no sé quines serien les adequades. Però si hagués d’augmentar-ne algun component, començaria per reforçar la capacitat de producció i transformació agroalimentària i crear plataformes per a productes de proximitat, per a l’economia circular, per a algun tipus d’indústria especialitzada i d’alt valor afegit, per al sector quaternari… i, després, repararia en el turisme. Al Pla, la idea d’espai desitjat per gaudir i romandre ha d’estar associada al camp, la vinya, l’ametller, la figuera, al producte elaborat… a la comunitat.
Actualment, partim d’una fortalesa més que evident, l’oferta d’allotjaments turístics existent als municipis del Pla s’adapta com anell al dit a la demanda de dimensions familiars, distàncies de seguretat, espais oberts, tranquil·litat… que s’imposarà com a resultat de la crisi. I això, dit d’aquesta manera, representa una oportunitat; però l’oportunitat no es mesura en relació amb la demanda, sinó amb la pròpia capacitat i, sobretot, amb el punt òptim d’equilibri intern de la societat receptora. No es pot caure en el parany d’adulterar el producte per abastir més mercat. [Equilibri i mesura] claudàtor de futur.
Hem passat de llarg l’equador de l’escrit i sembla que encara no hem parlat de com vestir de “prada” el dimoni. Si es comparen les característiques incloses en l’ortografia dels claudàtors i la que podríem crear si féssim referència a l’anell de costa dedicat al turisme de masses de sol i platja, poques coincidirien. La visió que en tenen des de fora és la d’un producte turístic estandarditzat. Del Pla de Mallorca, no. En aquest cas, com en els banys dels locals públics, cal senyalitzar les portes d’entrada perquè no hi hagi confusió. Si la de la Mallorca de les vacances internacionalment conegudes posa “estàndard”, el més senzill és que l’altra porta posi “no estàndard”. Un etiquetatge de comprensió universal, dins el qual caben interpretacions diferents. Una, elitista, i l’altra, comunitària, el cas del “no estàndard”. No tinc cap dubte que estaríem parlant de la segona accepció. Perquè (1) és la conclusió final lògica dels [claudàtors] i (2) perquè la gent del camp desborda de coneixement expert sobre la subtil elegància de la [senzillesa].
No obstant això, no crec que sigui un bon negoci definir una situació només en contraposició a l’altra. Seguint tota la seqüència, arribaríem a la conclusió que el Pla és la seva pròpia marca. La desproporció entre la demanda potencial i l’oferta –pensant que no és positiu rompre l’equilibri intern– fa pensar que el més sensat és no bravejar gaire del producte i invertir els esforços a reforçar les dinàmiques comunitàries que millorin la qualitat de vida de la població resident i el seu espai. El Pla té més possibilitats de ser un món de desig que una marca per al consum. Plantejat el [marc] d’aquesta manera, sota les característiques de no estàndard i comunitari, “igual que el raïm posa la seva esperança en les baies” (del savi poeta persa Nezamí), a vostès els toca disfressar el dimoni. M’agradaria haver servit de provocació… per obrir el debat.