El 2018 un col·lectiu de veïnats i veïnades va remetre una carta a l’alcalde Joan Verger (Més) exposant la seva postura que busca «fomentar la riquesa de la tradició, adaptant-la als valors de la societat actual, més oberta i més diversa». Consideraven que «un poble amb actituds i tradicions sexistes, masclistes o racistes és un poble pobre».

En aquest sentit, apuntaven que «actualment hi ha tradicions que encara reforcen estructures socials de dominació i subordinació de les dones que es contradiuen amb els valors de la nostra societat actual»; afegint que «els gèneres es representen des d’un punt de vista molt tradicional en el qual el protagonisme dels homes es confronta amb la participació passiva de les dones».

Així, «si en un futur volem unes festes més integradores i en les quals les dones puguem participar creiem que és necessari començar a fer visible aquest futur a les nenes que d’aquí a uns anys es podran presentar com cossieres».

Avui dia, la realitat no ha canviat: els sis cossiers, el dimoni, els flabiolers, i, fins i tot la dama, són representats per homes del poble. La polèmica generada el 2018 va provocar que l’any següent les camisetes no es lluïssin. “La resposta a aquesta reivindicació va ser molt forta i vàrem rebre moltes pressions”, explica Apol·lònia Miralles, una de les montuïreres que reclama que les dones puguin participar com a cossieres. “Se’ns va acusar de qüestionar les tradicions, com si reivindicar la participació de les dones fos atemptar contra la festa”, es lamenta.

Les dones montuïreres no han pogut mai ballar com a cossieres? Mai no, el 1960 ho varen fer, lluny del seu poble. Així ho recull un article del diari Última Hora del 2016: “Va ser en 1956 quan un grup de joves de Montuïri va participar, a Madrid, del concurs que va organitzar durant anys la secció femenina de la Falange Espanyola en la secció de Cors i Danses. Montuïri va participar amb la seva agrupació de Cossiers, en aquest cas Cossieres, tot dones. Durant els mesos previs, van aprendre els passos i es van confeccionar els seus propis vestits. A Madrid es van alçar amb el primer premi de ball antic. Era el mes de desembre, als pocs dies, eren rebudes com a grans triomfadores al poble. Allí, en la plaça, van tornar a interpretar els balls. Va ser la seva única actuació”.

Elecció discriminatòria?

Com és el protocol de nomenament dels cossiers? Es trien aproximadament cada 15 anys el grup de nins (de 13 anys) a qui es convidarà a ser cossiers, enviant una carta a casa seva. La carta s’envia als nins, no a les nines. “El missatge que es dóna a les nines i joves montuïreres és que elles no tenen dret a ser protagonistes de la festa, només a aplaudir i planxar les camises dels cossiers”, adverteix n’Apol·lònia.

“Moltes al·lotes d’ara no s’atreveixen a reivindicar la seva participació, perquè comporta un estigma”, explica, “se les acusa de contribuir a destruir l’autenticitat de la festa i es diu que les dones no poden botar com els homes. Això no té sentit! No han vist mai dansa contemporània?”.

Per aquesta montuïrera, aquesta pràctica excloent atempta contra la normativa que garanteix l’accés de les dones a les festes i tradicions populars a nivell autonòmic, estatal i, fins i tot, europeu. “Ens vàrem reunir amb el batle i el regidor de Cultura, ens varen acompanyar dues regidores que ens donaven suport”, explica Apol·lònia, “i ens varen dir que no passàssim pena, però que no era el moment”. L’IBDona les va ajudar a fer al·legacions al reglament dels cossiers a l’Ajuntament, demanant incloure la perspectiva de gènere i a no utilitzar el masculí genèric, però no hi ha hagut resposta.

L’actual regidor de Cultura, Gabriel Mayol, en ser demanat sobre el tema, afirma: “Estic convençut que al proper recanvi de cossiers, les dones hi seran presents. Ara tenim la tasca que les nines que els toqui se sentin acompanyades i encoratjades a assumir-hi, que es vegi com un fet natural”.