L’avinentesa de la presentació del volum corresponent a l’estiu del Calendari Folklòric de Mallorca de Rafel Ginard Bauçà, ens permet observar i reflexionar sobre com eren les manifestacions festives a mitjan segle xx i ens dona peu a constatar com ha canviat el nostre entorn social més proper a l’hora d’afrontar el punt i apart lúdic estival. Això fins al 2019; a hores d’ara, sota l’assot pandèmic, són figues d’un altre paner…

D’antuvi, remarcar el concepte de festa que maneja Rafel Ginard: Les festes populars de Mallorca totes eren fetes amb un mateix motlo. Completes, rodelles, coets, dimonis, corregudes al cós amb joies de pollastres, conills, ensaïmades i altres coses pràctiques, pal ensabonat, ball de pagès utilitzant els bancs de la parròquia. Ara hi posen corregudes de bicicletes, futbols, berbenes. Una definició descriptiva que ens situa setanta anys enrere, que ens obre una finestra llunyana en el temps, però evocadora de sensacions; una convidada al retrobament de la memòria col·lectiva.

Quant al tractament i als continguts relacionats amb les festes populars de la comarca n’apuntarem, a tall indicatiu, només alguns brins de la gavella que recopila el folklorista. Lògicament, el Calendari Folklòric d’estiu en va mesell de festes: repassa gairebé totes les de l’illa i, per descomptat, les dels catorze municipis que a hores d’ara integren la comarca del Pla amb els respectius llogarets. L’estructura de l’obra es desplega, mes a mes, en els dies assenyalats del santoral, amb l’afegitó, no gens marginal, d’un grapat de quadres explicatius que incorporen descripcions de les mateixes festes, els balls de pagès, els instruments musicals, els siurells, els foguerons i el culte al foc, les corregudes, els gelaters, les fruites d’estiu, etc., etc. Tot superposat a l’activitat pròpia de l’estació i que donava sentit a la celebració ociosa, acabades les collites: temps de batre, ametles i ametlers, figues i figueres, exàmens, missatges, etc.

Obre el calendari festiu estival sant Joan, que no ostenta patronatge a cap localitat del Pla, però molt celebrat per les creences (supersticions, si tant es vol) associades a la celebració equinoccial: el sol com balla, l’aigua dels set pous, els clavellers de set colors, la fava escellada, la carxofa florida, les herbes remeieres, canyes verdes i murtra… I el tanca, dia 8 de setembre, la Mare de Déu de les renyines o dels missatges amb tot de tradicions, goigs, costums (Costitx i Maria).

Llavors ve el rosari festiu. Amb les acaballes del juny, Per sant Pere, enrevolten la figuera, patró de Petra i de Sencelles, però no és objecte de festes populars. Per sant Cristòfol, patró de Biniali, encimbellat damunt el campanar, després d’haver deixat la seva poderosa petja dins el Porrassar d’Algaida, alguns pobles del Pla anaven a vorera de mar a prendre els banys (a Vilafranca l’hora adient era la sortida del sol). Confiaven en l’aigua de la mar per curar gorradura, picor, mal de la pell, ronya. etc.

El patronatge de la mare del Déu del Carme del llogaret de Ruberts passà per alt al franciscà i santa Margalida, encara que encén l’estiu, no ocupa l’agenda festiva dels pobles de l’interior. Altra cosa és la santa patrona de Petra: Per santa Pràxedis a Petra duien coves de pomes i al convent per la Mare de Déu dels Àngels. Per la Mare dels Àngels a Petra, campanines (de test), siurells i pomes. Això era el típic. També hi havia vellanes i torrons.

I, amb sant Jaume, l’esclat de festa a Algaida: El dia de sant Jaume, els cossiers van a l’oferta. La “dama” va a cercar-los d’un a un i els acompanya tot ballant. Així mateix: El dia de sant Jaume, a Llubí, posaven, el capvespre, repicant, la bandera al campanar, anunci de la festa de sant Feliu. Això, més o manco ho feien per tots els pobles, vuit dies abans de “sa festa”.

I floria l’agost, amb sant Feliu a Llubí i, dia 2, la Mare de Déu dels Àngels. Pocs dies després, sant Domingo a Llorito: El dia de la festa al matí “clàssiques xeremies”. Refresc a l’Ajuntament. Corregudes al cós de Son Gelabert, al vespre, ball de pagès. Amollen “lobos”.

I, sense solució de continuïtat, la Mare de Déu d’agost, juntament amb sant Jaume, l’altre clímax festiu. Festa grossa a Sineu i a Sencelles, tot i que Ginard se centra en descriure la de la vila de sor Francinaina Cirer: El dissabte passejaven un bou pel carrer, fermat amb cordes de davant i darrera, i era la bulla dels al·lots i el molestaven amb garrots i de tota manera. Llavors no volien bou perquè deien (i era ver) que era “rabiós”. Així mateix el venien. […] En haver-lo passejat, duien el bou a la plaça davant la rectoria i feien un tancat de carros. Allà “toreaven” el bou. O sigui, li amollaven cans de bou, quatre o cinc, que el mossegaven i martiritzaven. […] El vespre, tothom prenia aigua amb neu amb ensaïmada. Això no vol dir que el dia abans no en prenguessin. Si no hi hagués aigua amb neu, sobretot pels al·lots no seria estat festa. Vellaners i cacaueters.

El sendemà, sant Roc, a la festa s’hi afegia Porreres, en del dia en què s’acabà la pesta a aquest poble. I dia 24, sant Bartomeu: A Montuïri, els cossiers cerquen les joies per les corregudes de sant Bartomeu el dia de l’Assumpta. Per sant Bartomeu, 24 d’agost, i [per la] festa del Puig (Montuïri), tercera festa de Pasqua, encantaven les mateixes (la primera i la segona) a la troneta, sortida de la rectoria que mira als graons o lloc sagrat. El rotlo de ball se feia allà mateix, a l’ombra d’un auró. Hi havia moltes pretensions de ballar la primera, com per tot.

Dia 29, sant Joan Degollat: A Sant Joan, festa popular. Revetla, amb rodelles, aigua amb neu, dimoni i ball amb fanals a la veneciana. […] Per dinar hi havia un poc de gras: conill o gallina. Més conill que gallina. Pels que volien fer més amb l’al·lota, hi havia la costum, pagant les despeses l’enamorat, que la música l’acompanyàs a missa i els dos obrers li duguessin, de part (en encàrrec) de l’enamorat, un present.

El darrer diumenge d’agost: Ariany. Festa del poble a la “Mare de Déu d’Atocha” (patrona de Madrid, la va dur al poble el marqués d’Ariany, Cotoner de Can Verí, Ciutat).

El Calendari Folklòric remarca el caràcter cíclic de les festes estivals i les rutines més o menys seculars que les caracteritzaven en aquella societat de mitjan segle xx, final d’una època (agrària) i començament d’una altra (la del desenvolupament turístic). Rituals i creences ancestrals en simbiosi, més o menys induïda pel poder, que marcaven un parèntesi catàrquic de la duresa dels treballs aspres del camp. Què en conservam? Com es desenvolupen les dinàmiques del canvi? Són preguntes aquestes que, juntament amb moltes d’altres, poden trobar algun indici de resposta a l’obra, quasi acta notarial, folklòrica de Ginard.