La geografia de ca nostra

Climent Picornell

Foto: Joana Maria Barceló. Horabaixes al sol (imatge enviada per la convocatòria #PladesdelaFinestra)

Ens ha arribat el moment de confinar-nos a casa per mor de la pandèmia del Coronavirus. De la Xina ha arribat també al petit poble.  Els carrers buits –excepte algú que passeja el ca- no hi ha trànsit, els avions no travessen el cel, la guàrdia civil es passeja vigilant que tothom sigui a dins ca seva… No havíem passat una guerra els de la meva generació –si de cas, la guerra freda i la por a la bomba atòmica- però ara som en una situació excepcional que no oblidarem. La televisió no ajuda a assossegar-se, ja que les notícies constants del nombre de morts i contaminats fan pujar la sensació de por i d’inseguretat, la gent amb mascaretes, rentar-se les mans obsessivament.  Canvien els nostres comportaments tancats a casa a pany i clau. Feim  un ús sobresaturat dels telèfons mòbils per fer-nos la il·lusió de què estem connectats amb la gent que estimam, els ordinadors treuen fum cercant noves sobre el que passa al món, la lectura no és igual com abans fa més mal concentrar-se, surts a la finestra, al corral, al balcó i trobes els veïnats que fan el mateix, els saludes tímidament o efusivament, depèn. Et preocupes pel menjar i el beure que tens guardat, si et bastarà, si s’acabarà a les botigues, si has de sortir a comprar a la farmàcia. Penses si tot això no és un crit d’alerta de la mare natura, si haurem aprés alguna cosa quan en sortim, si hi haurà un canvi social després de l’alarma mundial que això ha suposat.

Puj al terrat. Es veritat que el poble, els seus carrers, les seves cases, les restes dels seus molins fariners, l’escola, la visió privilegiada ja sigui des del turó de Consolació o des del carrer Mirador  són elements que han configurat la vida de la seva gent: han format part del seu paisatge. Com diu el pare Ginard: “El nostre paisatge és mogut i entremaliat com un paisatge de betlem. Més que grandesa, té la gràcia i l’encís perenne de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants i enlluernadores, emperò la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”.

Faig net les golfes de ca meva. Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia,  em contà que quan exhumaren son pare, per fer neta la tomba,  el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»”. I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l’autoritat, s’havia de fer amb tothom… Com si el ves, amb els seus mostatxos  blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M’hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l’episodi, «això mos ve d’avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m’hagués agradat veure’l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l’hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l’olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac.

Surt al corral i passa un òliba per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre. Avui plou a voler,  tot raja. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,  la temperatura ha baixat i ja pens en si és hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses, que són banyades- i encenc la foganya.  Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.

El sen Toni “Burguny” és mort. Les campanes toquen de mort i amb aquesta situació de confinament pel Coronavirus encara semblen més llòbregues que de costum quan toquen per un difunt. Record molt bé el sen Toni.  Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.  Però quan havia venut ovelles, no se sap com arribava, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos.

He perdut el poc entusiasme que em quedava amb això d’haver d’estar tancat. Els deu passar el mateix a la resta de mallorquins? Crec que el que tenim en comú els illencs només ho podem entendre els illencs. Un poble sense massa entusiasme. Tal vegada li falta la lletra menuda a aquesta afirmació de mallorquinitat. Enyor sortir a passejar. Quant surts a fora vila i sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents el vent que remena els pinars. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els tords  i els estornells que passen  escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos. Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps.