“Les dones de la meva generació vàrem entrar amb força dins el món professional”

Foto: Ara Balears.

De mare montuirera i pare bunyolí, va passar la seva infantesa a Palma. “Com féien en aquells temps em vàren dur a nèixer a ca la meva padrina a Montuïri, i sempre et queda el vincle familiar”, explica. Tant, que als anys 90, ja amb el seu home varen decidir tornar a viure al poble matern. Des de llavors, viu a Montuïri.

És una reconeguda historiadora de l’art i conservadora de museus i la seva trajectòria l’ha portat a dirigir el Museu de Belles Arts i el Museu d’Art Contemporani de Sevilla, per acabar la seva carrera com a directora conservadora del Museu de Mallorca, del 2002 al 2018, any en que es va jubilar. Tot i que això és un dir, perquè la seva activitat no cessa: avui és la primera dona rectora de l’Estudi General Lul·lià.

“Sóc una persona curiosa, això em va dur a estudiar Història de l’Art a Barcelona”, explica, “l’art és un món tan ample, tan ric, tan complexe, pensava que em permetria tastar moltes olletes: la ciència, la filosofia, la recerca, totes les tècniques artístiques; estàs en contacte amb la història però també amb el món més absolutament contemporani”. Fent balanç ho té clar: “Sigui per generació, per ajudes, per referents i per caparrudesa, som d’aquelles persones que he tingut el rar privilegi de poder-me dedicar a allò que vaig triar”.

És la major de germans mascles. “Sóc filla d’un pare feminista, tota la vida va dir que la nina era com els altres, i que si només podia donar estudis a un fill, seria a jo, perquè ho tindria tot a la contra. Tenia grans pretensions amb jo, malauradament va morir molt jove”. Explica que quan li déien a son pare que què bé que tenien una nina perquè així els ajudaria en ésser vells, el pare contestava que ell no havia tingut fills per això.

Ara, s’ha hagut d’esforçar molt i reconeix que ser dona de vegades no li ha facilitat el camí: “Cada generació ha hagut de rompre moltes coses. Poc després d’haver tret les oposicions estatals, que vaig treure molt jove, als 24 anys, vaig sentir una persona que tenia un càrrec directiu a un Museu on jo tenia la meva primera destinació que em deia que jo estava a un museu perquè era una feina molt femenina i que allò que es necessitava era sensibilitat, i a mi m’enfonsava. També es sentia molt que si et treies unes oposicions, evidentment era perquè t’havies colgat amb qualqú. El repte és enfrontar-te a això, fa molta ràbia”.

“Les dones de la meva generació hem estat a mig camí: hem entrat amb força col·lectiva i individual dins el món professional però hem de demostrar cada dia que ens mereixem esser-hi”, diu, “quan fiques la pota, no és perquè siguis mala professional, és perquè ets una dona”.Des de fa mig any és rectora de l’Estudi General Lul·lià, la primera dona en tenir aquest càrrec a una entitat centenària dedicada a ser un centre de reflexió, debat i coneixement. El primer pic que li van demanar va dir que no categòricament. Però s’ho va repensar: “estàvem en una situació de crisi i canvi i vaig pensar que m’havia d’arremangar per fer feina. “L’edat t’ensenya que l’important és no aturar-te i ser constant”, diu.