Estrangers al Pla de Mallorca: La connexió amb la vida cultural del poble
Magdalena Aguiló
Comissària i gestora cultural.
Els estrangers lligats al món cultural que arribaven a Mallorca a començaments del segle passat anaven a la recerca del paradís mediterrani -tal com es veia l’illa de Mallorca als ulls dels visitants del Nord-. Mallorca i Eivissa eren les principals destinacions. A Mallorca, cercaven sobretot els pobles situats al llarg de la Serra de Tramuntana, prop del mar i amb vistes espectaculars.
L’escriptor català Josep Pla a les primeres dècades del segle XX recomanava als artistes arribats a l’illa, allunyar-se de la grandiositat de la costa nord si volien conservar la salut mental i l’equilibri. Considerava que l’espectacularitat del paisatge incentivava els estats d’esperit de follia o aconseguia una mena de franciscanisme de luxe. En canvi, aconsellava habitar el que molts creadors consideraven la part més vulgar de l’illa: el pla dels ametllers i garrovers, dels rostolls i dels guarets. Un paisatge que no tenia res d’especial però molt més harmònic amb la mesura humana, i que provocava un estat agradable de vitalitat i sensualitat alhora. Un segle més tard, sembla que molts dels estrangers que decideixen instal·lar-se a Mallorca, es decanten per la tranquil·litat i el paisatge del Pla, encuriosits per una Mallorca menys contaminada pel fenomen turístic. El seu perfil majoritari és d’un tipus de gent amant de la natura i respectuosa amb el medi ambient. Molts d’ells cerquen el sossec de la vida tranquil·la del camp però no arriben a establir relacions amb el teixit cultural i social del poble. En contrapartida, compten amb un bon grapat de residents estrangers que han fet de la necessitat d’integrar-se al lloc escollit per viure, un objectiu essencial.
Un exemple de fèrtil integració cultural i social d’estrangers que han aterrat al Pla de Mallorca seria la parella formada per l’escriptor Jean Schalekamp (Rotterdam 1926-Costitx 2015) i la pintora Muriel Ten Cate (Jakarta/Indonesia, 1933) amb els seus tres fills. El menor Fabian Schalekamp ja nascut a Mallorca i també artista com la seva mare. El matrimoni arribà a Mallorca cap a 1960 i sempre escollí habitar entorns allunyats de la cridòria urbana. Finalment, s’instal·laren a Ca na Sereta a Costitx, poble en el qual segueix vivint na Muriel i en Fabian amb la seva nova família. Jean i Muriel varen saber connectar amb l’ambient sociocultural de l’illa i conrear un bon grapat d’amics artistes i escriptors mallorquins sempre amb l’afany de fugir dels guettos d’estrangeria.
Jean Schalekamp i Muriel Ten Cate.
Jean Schalekamp podria ser recordat per la seva tasca com a traductor de grans escriptors com M. Yourcenar, Ana Mª Matute, Javier Tomeo o A. Pérez-Reverte. També com articulista i autor de nombroses publicacions però m’interessa remarcar especialment una obra extraordinària que recull una investigació documental imprescindible, tant arxivística com de recerca oral. Jean va recórrer poble a poble, gravadora en mà, entrevistant als afectats de la desfeta de la nostra guerra civil. El llibre Mallorca 1936. D’una illa hom no pot fugir, es va publicar l’any 1981. És un llibre esfereïdor que presenta el passat recent deixant al descobert unes ferides encara profundes al cor dels entrevistats. D’aquests relats sorgí també l’any 2011 un documental produït per Perifèrica i dirigit per Cesc Mulet que traspua l’horror dels continguts del llibre.
Muriel Ten Cate és una excel·lent artista que ha treballat -i segueix treballant als seus 87 anys- les tècniques de pintura, aquarel·les i gravat. Des dels anys seixanta ha anat exposant a diverses galeries i a espais institucionals de Palma i part forana així com a Holanda. Per a molta gent, na Muriel és recordada per haver regentat l’emblemàtic Bar-restaurant “Sa Ximbomba” de Gènova en els anys vuitanta. El seu fill menor, Fabian Schalekamp (Palma, 1964) juntament amb la seva parella, l’artista colombiana Maria Isabel Uribe, viuen també al municipi de Costitx.
Fabian Schalekamp i Maria Isabel Uribe.
Fabian Schalekamp és un artista que ha desenvolupat la seva trajectòria utilitzant els llenguatges del vídeo, la fotografia i el dibuix per crear instal·lacions i escultures, sovint a partir de materials naturals com la fusta o la pedra. La seva parella, Maria Isabel Uribe (Neiva-Huila, Colòmbia) viu a Mallorca des de 1998, parla català i és ja una mallorquina d’adopció. L’obra d’Uribe traspua una fina ironia a partir de conceptes de l’àmbit domèstic descontextualitzats, utilitzant sobretot materials tèxtils i objectes quotidians.
Els dos artistes han exposat en els principals espais galerístics i museístics de la nostra comunitat, a més de participar en diversos projectes d’art contemporani a l’estranger. Tant Muriel, com Fabian i Maria Isabel han exposat a diferents moments a l’Espai Sant Marc de Sineu impulsat pel també artista, Marcos Vidal. Durant la crisi sanitària, l’obra de la parella d’artistes, va ser exposada en el mostrador setmanal que Vidal anava exhibint per donar continuïtat a la tasca artística de l’espai durant l’etapa del confinament.
Neske Beks a Montuïri. Foto de Mariana Borau.
A vegades, un llibre o una pel·lícula ens poden incitar a fer l’equipatge i anar a l’encontre d’un paisatge o una ciutat que ens ha captivat a través d’unes pàgines o d’unes imatges. Qualque cosa d’això va succeir a Neske Beks, una escriptora belga-holandesa amb arrels africanes i americanes que viu a Montuïri des dels inicis del 2019.
Nascuda a Amberes (Bèlgica), havia viscut la major part de la seva vida a Holanda. Un bon dia va caure a les seves mans un llibre sobre les illes Balears que va actuar com un presagi determinant de quin havia de ser el seu destí. Primer va pensar anar a Eivissa però finalment es va decidir per Mallorca. L’escriptora començà a recórrer la nostra illa i va acabar enamorant-se del Pla: Santa Eugènia, Sineu, Sant Joan … fins que va arribar a Montuïri. El poble, la gent, l’autenticitat de les festes de Sant Bartomeu, varen ser factors decisius a l’hora de voler convertir-se en una montuïrera d’adopció. Tenia clar que no volia viure a la ciutat ni formar part de guetos d’estrangers sinó participar en la mesura del possible en la vida cultural i social de Montuïri.
Taller de cant i expressió corporal dirigit per Neske Beks a Can Pieres.
Va començar organitzant uns cursos de cant i expressió corporal amb la finalitat de fer sortir les emocions del cos, cursos que tengueren molt bona resposta però que malauradament, la pandèmia va aturar. En aquests moments està preparant nous projectes de tallers amb Gaizka Taro, fotògraf impulsor de l’espai cultural “cas Retratista” a Montuïri, projectes que esperam que la crisi sanitària no impedeixi desenvolupar.
Neske Beks amb els seus fills. Foto d’estudi de Gaizka Taro.
L’arbre familiar de Neske Beks és una barreja de nacionalitats i races, ella mateixa així com el seu fill biològic que va néixer a Holanda, són negres. Neske és una creadora polifacètica defensora de causes feministes i antiracistes, temes que resten palesos a la majoria dels seus projectes. L’atracció envers Mallorca es va incentivar en descobrir l’existència de les verges negres a l’illa -“les morenetes”- tema que ha investigat i hi està treballant en l’actualitat. També la música de Conxa Buika i la descoberta de l’obra de Mati Klarwein, varen ser factors determinants de la seva elecció mallorquina. Klarwein és un artista que va viure a Deià des de 1985 fins a la seva mort l’any 2002. Va crear un univers en el qual es barrejaven les influències afro amb la psicodèlia i les filosofies orientals. La lectura de la negritud que desprenia l’obra de Mati Klarwein encisà Neske i reforçà la seva decisió de restar a l’illa que havia acollit grans creadors com ell.
Neske Beks és una artista multidisciplinària: és actriu, directora de teatre, guionista, ha dirigit documentals -alguns d’ells han rebut guardons internacionals; escriu també literatura juvenil, amb un darrer llibre que apareixerà aquest mes de setembre. Les seves inquietuds reivindicatives la duen a investigar projectes sempre relacionats amb l’activisme antiracista així com a entrar en contacte amb associacions com la CNAAEM (Comunitat Negra, Africana i Afrodescendent de Mallorca) que li permet participar en activitats reivindicatives i solidàries amb la comunitat negra.
Christof Ötzbrugger i Antònia Mayol “Torrada”.
Un dels punts neuràlgics de Montuïri és la Taverna Can Pieres, un espai situat al costat de l’ajuntament en el qual a més de beure i menjar bé, s’organitzen un bon aplec d’activitats culturals. L’ànima de Can Pieres és l’austríac Christof Ötzbrugger juntament amb la seva parella Antònia Mayol “Torrada“, de Montuïri. L’austríac duia anys navegant per la Mediterrània recorrent els mars i la gent de Croàcia, Sicília, Còrsega, l’antiga Iugoslàvia, Itàlia i Grècia. Tothom li recomanava descobrir les illes Balears però ell mostrava algunes reticències. Finalment, l’any 2003 arribava a la península per recórrer el camí de Santiago i l’any següent, visitaria Mallorca, una illa que el va sorprendre i captivar. I molt més encara després d’haver conegut la seva actual parella -Antònia “Torrada”- que el va convidar a Montuïri i li va obrir les portes a la gent i al poble i a la coneixença d’una Mallorca més autèntica i tradicional.
D’ençà que arribà a Montuïri sempre havia pensat que al poble li mancava un espai acollidor amb bona música, un espai per la gent del poble que actuàs com a plataforma cultural de músics i artistes. L’ocasió es presentà anys més tard amb la decisió de reobrir el bar Can Pieres, espai que inauguraren el 4 d’abril de 2019. Des d’aleshores, Can Pieres ha acollit tota mena d’activitats: tallers de cant i expressió corporal, club de lectura mensual amb l’assistència de l’autor de l’obra comentada, Jam Sessions setmanals, exposicions i a partir d’ara, cinema a la fresca. En aquests moments, Can Pieres acull una programació excepcional amb la mostra de les escultures de Ferran Aguiló en diàleg amb les pintures de Jaume Salvadiego a les sales del primer pis; a més d’una exposició de fotografia de Josep Tarragó i Magdalena Cerdà i una mostra de les aquarel·les d’Yvonne Le Meur, a la planta baixa.
Yvonne Le Meur, francesa nascuda a la Bretanya, resideix a Mallorca des de fa dècades i fa uns cinc anys, decidí instal·lar-se a Montuïri. Yvonne alterna les tasques de traducció amb la seva afició a la pintura d’aquarel·les, obres que regularment exposa a Montuïri durant les festes de Sant Bartomeu.
Chistof Ötzbrugger viu la major part de l’any a Montuïri tot i que manté la seva empresa dedicada a la instal·lació d’energia solar a Innsbruck. Com a bon tirolès és una persona afable i oberta amb aquest punt d’hospitalitat típic de la seva regió que fa que et sentis a gust al seu voltant. La seva afició musical el va dur a formar part d’algunes bandes a Àustria i pel que fa a Can Pieres, ha aconseguit tirar endavant unes Jam Sessions setmanals amb molt bona resposta de públic. És una manera d’interactuar i connectar amb la gent a través de la música. L’activitat ha exercit de nexe d’unió d’un bon grapat de residents alemanys i austríacs que duien anys vivint a Montuïri sense cap mena de visibilitat i que ara han trobat un ambient que els resulta atractiu i proper. Esperam i desitjam que la crisi provocada per la pandèmia amb les limitacions que comporta, no liquidi un projecte tan interessant i necessari per a la vida del poble.
Montuïri i Porreres, com a molts altres municipis del Pla de Mallorca, compten amb les seves corals que participen en les celebracions dels pobles i realitzen gires de concerts a diferents indrets de Mallorca i de vegades, a l’exterior. A Porreres viuen tres residents estrangers que des de fa anys formen part no sols de la Coral de Porreres sinó també de l’Schola Gregoriana de Mallorca i dos d’ells també, canten a la Coral de Montuïri.
És el cas de les alemanyes Elke Deichsel i Dagmar Fuss i del francès, Pierre Kienlen. Consideren que participar-hi és una bona forma d’integració a la vida social del poble, a més del gaudi de participar en un bell projecte col·lectiu. A més, Elke Diechsel col·laborà també amb l’Ajuntament de Porreres en la tasca de senyalització del patrimoni del poble aportant les traduccions de la senyalística informativa. De la mateixa manera, trobam exemples de músics estrangers que s’integren a bandes de blues, jazz o rock ja formades com seria el cas de l’alemany Klaus Wecker que forma part del grup musical “Destroyers” de Montuïri. No parlam de Thomas Graves -que l’any 2004 va canviar el seu Deià natal per Montuïri- ni de les seves dues bandes -Pa amb Oli Band i Tomas con Gas (y Steve además) perquè consideram Thomas un mallorquí més ja que els seus pares s’instal·laren definitivament a Deià en els anys quaranta.
Fins aquí uns quants exemples d’estrangers residents a diversos municipis del Pla que han cercat establir connexions culturals i socials amb la vida dels pobles que els han acollit. Seria molt interessant poder traçar una cartografia de residents estrangers als municipis del Pla de Mallorca lligats al món cultural, incloent-hi tot tipus de creacions. Ben segur que tendríem sorpreses agradables i profitoses en benefici de la cultura del nostre entorn.